Ascens al Huayna Potosí (6088m)

Podeu sentir el fred des d'aquí? Primera foto al cim!

Aquesta és una foto del camí de baixada a partir del camp Argentí

Una de les escletxes que hi havia...

Foto des del cim just abans de la sortida del sol

El mateix però des d'un altre angle

Foto amb l'expedició: Celestino (Bolivià) i Marion (Suís)

I aquesta que no falti!!!

Fent pràctiques al glaciar, mític!

Foto des del camp base

Després de l'ascens al Volcà Misti pensava que ja havia viscut una experiència única a la muntanya, però el que he viscut en els darrers 3 dies no té res a veure. La diferència més important recau en les condicions de la muntanya. En aquesta ocasió, únicament hi havia gel i neu amb la qual cosa els grampons i el piolet han estat imprescindibles. I una vegada més, la realitat ha superat i de llarg el que m'havia imaginat prèviament (en tots els sentits).

El primer dia teòricament era el més senzill ja que únicament constava d'anar al glaciar que està a sota de la muntanya (5100m) i practicar amb el material i l'equip de muntanya que faríem servir per pujar al cim. Allí ens van ensenyar les tècniques bàsiques per caminar i escalar en gel, i sobretot a sentir-se còmode amb els grampons i el piolet ja que a partir d'aquell moment els hauríem de fer servir fins i tot per anar a pixar (en serio!!!). I total, el que havia de ser una estoneta de pràctica van ser 6 hores esgotadores però increiblement divertides.

El segon dia va ser un dia excessivament tranquil ja que vàrem pujar del camp base (5050m) al camp argentí (5350m), en unes 3 horetes. Dic tranquil perquè des de les 11 del matí que vam arribar al camp argentí fins a les 8 de la nit que vam anar a dormir, el temps va passar molt i molt a poc a poc. El resum és molt clar: nervis i més nervis.

El tercer i últim dia ens vàrem aixecar a les 12 de la nit (no vaig dormir absolutament res) i després de preparar tot el material (més d'una hora) i esmorzar un xic (mate de coca i poc més) vàrem començar l'ascenció. Al poc temps, els nervis va quedar a un segon lloc i la preocupació màxima era anar molt en compte a on posaves el peu i sobretot agafar el poc aire que es podia. Després de 4 hores de caminada per fi es podia visualitzar el cim i això era molt important pels ànims ja que estava molt cansat i amb un mal de cap brutal. Tot i que només quedaven poc més de 150m de desnivell, aquest era el tram més dur. Cada pas que fèies costava una barbaritat i a més ja no hi havia un camí clar i s'havia de vigilar on es trepitjava ja que hi havia moltes escletxes realment profundes pel terra.
Dues hores més tard i amb molt de patiment i el cap a punt d'explotar vam fer el cim a les 6:20 del matí! Un cop a dalt, tot i que estàs massa cansat per gaudir-ho plenament, les sensacions són inexplicables. Tot i que et recomanen no estar-hi massa temps, vàrem esperar per veure la sortida del sol (6:50) i tot seguit començar a baixar. I si la pujada és físicament molt dura, la baixada ho és des del punt de vista tècnic. Però com a mínim no et falta aire, que ja és molt!

I fins aquí la crònica d'una aventura que mai oblidaré. I sobretot tinc molt clar que tot i passar-ho molt malament a estones, la recompensa és grandiosa i que en un futur m'agradaria repetir!

Des d'aquí, moltes gràcies al guia (Celestino) pel seu suport i ànims en moments delicats!

Ahhh i que sapigueu que ara ens espera relax 100% a la selva de Bolívia.