Rurrenabaque: les Pampas i la Selva

Una de les millors imatges: el caiman

Foto de grup a la selva

Banyant-nos al riu Beni

Un dels molts exemplars de lloros

Dormint a la selva només amb la mosquitera

Sense equilibri impossible passar

Intentant escalar un arbre

Descansant a la selva

Suc de llimona amb canya de sucre: boníssim

Fent sucre de canya en una comunitat indígena

Pescant piranyes

Amb els caimans ben a prop...

Un dels exemplars de tortuga que vàrem trobar (no comestible!)

La serp "mantis verda"

Foto de grup de les Pampas, a punt per anar a buscar anacondes

Micos i monos de tot tipus

Unes capibaras descansant de l'estrès de les Pampes

Port de les pampes: inici del riu Yacuma

Amigueta de les Pampas

Serps i més serps...

Després d'un dur i llarg trajecte en bus (unes 18 hores) on la majoria del temps es passava per barrancs i on calculem que el 90% del temps no estàvem asseguts al seient sinó que botàvem a causa dels rocs de la carretera; per fi vàrem arribar a les portes de la selva: Rurrenabaque. La ciutat en sí no té massa atractiu ja que hi predominen les agències que organitzen els tours i els hostals i botiguetes a fora els carrers. En total han sigut 9 dies repartits entre els dos tours que hem fet: les Pampas i la Selva. Aquests dos, no tenen res a veure l'un amb l'altre ja que l'atractiu dels mateixos és radicalment diferent. A més, les dues agències que vàrem triar tenen una gestió i una manera de pensar i d'actuar gairebé contraposada.

Així el primer dia i recent "caiguts" del bus ja ens van bombardejar amb diferents opcions per anar a fer els tours. I com a bons catalans la nostra selecció es va guiar per criteris econòmics, aleshores el resultat va ser un tour mooooooolt atractiu pel que fa a la fauna i flora però amb una organització pèssima i amb una gran massificació de gent que fa difícil poder gaudir de la mateixa manera un lloc tan especial. El tour va consistir bàsicament en viatjar en barqueta al llarg del riu Yacuma observant: caimans, capibaras, monos de tot tipus, serps i tota classe d'ocells i d'insectes. També vàrem tenir l'oportunitat de pescar piranyes i anar a la búsqueda de la famosa anaconda. Tot això acompanyat per en Bismar, un guia carismàtic però amb poques ganes d'explicar-nos el que anàvem veient...

Amb la lliçó ben apresa i a la tornada del tour de les pampes vàrem destinar tota la tarda a buscar una agència en condicions. Com sovint passa en aquestes ocasions fins a l'últim moment, és a dir, quan la majoria d'agències ja tancaven, va ser quan per fi vam trobar Maschaquipe, una agència local i formada íntegrament per guies indígenes. De seguida ens vàrem adonar de la seva bona disposició i sobretot de l'estima i l'orgull amb el qual parlaven de la seva selva. Dit i fet, després d'un petit regateig per cortesia catalana, ja es va pactar el tour per l'endemà mateix.

Per tal de no extrendre'ns massa només us direm que durant tres dies vàrem gaudir al màxim d'una selva en estat pur: caminades enmig d'arbres immensos, visites a comunitats indígines (tacaras), explicacions i demostracions de tot el que trobàvem pel camí, xerrades i històries mítiques a la foscor de la selva, bivac en plena selva (únicament amb la mosquitera!!!)... i moltes coses més. I tot això acompanyats d'amics suïsos, danesos i bolivians. Gràcies a tots ells i sobretot a l'Ismael, un guia en MAJÚSCULES!

Següent parada: Cochabamba i Sucre.

Fins aviat i bones festes del Tura!!! Siusplau feu una ratafia o dues o les que calgui! ... a la nostra salut!

Carretera de la mort i Coroico

Cascada del "Rio Negro"

Baixada a través del riu

Hostal Sol i Lluna

Foto de la carretera de la mort

Equipació oficial de la baixada

Últims moments abans de la baixada

Abans d'arribar a Rurenabaque vàrem fer una paradaeta a Coroico, un poblet amb clima tropical on el ritme de vida és molt tranquil. Si això hi sumes un hostal (Sol i Luna) situat enmig d'un bosc i regentat per una família encantadora el resultat és una sensació de pura vida.

Cal dir que per arribar a Coroico només hi ha 2 opcions: agafar un bus des de la Paz o bé passar per la famosa "Carretera de la mort" amb BTT, que va del "Alto de la Paz" (4000m) a Coroico (1700m). En total ni més ni menys que 68 Km totalment de baixada que transcórren per paisatges meravellosos i per algun que altre precipici. Tot i que el guia ens advertia contínuament que havíem de vigilar i controlar la velocitat, la realitat és que cadascú anava com volia. Uns totalment entregats durant tota la baixada i altres més tranquils. Això és el millor ja que cadascú, a la seva manera, va poder gaudir al màxim de la carretera més famosa de la Paz.

Ascens al Huayna Potosí (6088m)

Podeu sentir el fred des d'aquí? Primera foto al cim!

Aquesta és una foto del camí de baixada a partir del camp Argentí

Una de les escletxes que hi havia...

Foto des del cim just abans de la sortida del sol

El mateix però des d'un altre angle

Foto amb l'expedició: Celestino (Bolivià) i Marion (Suís)

I aquesta que no falti!!!

Fent pràctiques al glaciar, mític!

Foto des del camp base

Després de l'ascens al Volcà Misti pensava que ja havia viscut una experiència única a la muntanya, però el que he viscut en els darrers 3 dies no té res a veure. La diferència més important recau en les condicions de la muntanya. En aquesta ocasió, únicament hi havia gel i neu amb la qual cosa els grampons i el piolet han estat imprescindibles. I una vegada més, la realitat ha superat i de llarg el que m'havia imaginat prèviament (en tots els sentits).

El primer dia teòricament era el més senzill ja que únicament constava d'anar al glaciar que està a sota de la muntanya (5100m) i practicar amb el material i l'equip de muntanya que faríem servir per pujar al cim. Allí ens van ensenyar les tècniques bàsiques per caminar i escalar en gel, i sobretot a sentir-se còmode amb els grampons i el piolet ja que a partir d'aquell moment els hauríem de fer servir fins i tot per anar a pixar (en serio!!!). I total, el que havia de ser una estoneta de pràctica van ser 6 hores esgotadores però increiblement divertides.

El segon dia va ser un dia excessivament tranquil ja que vàrem pujar del camp base (5050m) al camp argentí (5350m), en unes 3 horetes. Dic tranquil perquè des de les 11 del matí que vam arribar al camp argentí fins a les 8 de la nit que vam anar a dormir, el temps va passar molt i molt a poc a poc. El resum és molt clar: nervis i més nervis.

El tercer i últim dia ens vàrem aixecar a les 12 de la nit (no vaig dormir absolutament res) i després de preparar tot el material (més d'una hora) i esmorzar un xic (mate de coca i poc més) vàrem començar l'ascenció. Al poc temps, els nervis va quedar a un segon lloc i la preocupació màxima era anar molt en compte a on posaves el peu i sobretot agafar el poc aire que es podia. Després de 4 hores de caminada per fi es podia visualitzar el cim i això era molt important pels ànims ja que estava molt cansat i amb un mal de cap brutal. Tot i que només quedaven poc més de 150m de desnivell, aquest era el tram més dur. Cada pas que fèies costava una barbaritat i a més ja no hi havia un camí clar i s'havia de vigilar on es trepitjava ja que hi havia moltes escletxes realment profundes pel terra.
Dues hores més tard i amb molt de patiment i el cap a punt d'explotar vam fer el cim a les 6:20 del matí! Un cop a dalt, tot i que estàs massa cansat per gaudir-ho plenament, les sensacions són inexplicables. Tot i que et recomanen no estar-hi massa temps, vàrem esperar per veure la sortida del sol (6:50) i tot seguit començar a baixar. I si la pujada és físicament molt dura, la baixada ho és des del punt de vista tècnic. Però com a mínim no et falta aire, que ja és molt!

I fins aquí la crònica d'una aventura que mai oblidaré. I sobretot tinc molt clar que tot i passar-ho molt malament a estones, la recompensa és grandiosa i que en un futur m'agradaria repetir!

Des d'aquí, moltes gràcies al guia (Celestino) pel seu suport i ànims en moments delicats!

Ahhh i que sapigueu que ara ens espera relax 100% a la selva de Bolívia.

Més fotos!

Aprofitant que en Joel estava pujant el Huayna-Potosi, muntanya que veieu el fons. Jo vaig fer una petita excursió al Chacaltaya 5395m. De moment la muntanya més alta que he pogut pujar. I si jo vaig notar la falta d'aire inmagineu-vos com deu ser a més de 6000m.

Illes flotants llac Titicaca

En Joel amb una petita amigueta

Vista general del canyó del Colca amb l'Oasis al fons

El vol del còndor. Dedicada al meu sogre Fransesc.

Arribada a sobre el canyó del Colca a les 7 del matí, Remi, Joel i Laia.

Trekking al Canyó del Colca + Llac Titicaca

Posta de sol a Copacabana

Ajudant a remar per així pagar un xic menys...

Llac Titicaca

Les ruïnes de Sillustani (anomenades chulpas) on s'enterraven als nobles

Amb els nostres amics francesos.

Hola bones!!!

Com haureu pogut comprovar hem estat uns dies sense escriure res, la raó és ben senzilla: a la muntanya i a les illes del Llac Titicaca no hi ha conecció! I esperem que així sigui per molt de temps!

En primer lloc i en relació al trekking del Canyó del Colca, cal dir que va ser una gran caminada on vàrem poder gaudir del canyó més profund del món. A més, el canyó en qüestió està a dins d'un parc natural on s'hi pot veure volar el famós còndor a pocs metres de distància. També hi destaquen pobles en els quals es conviu a través de l'intercanvi d'aliments (no hi ha moneda) i a on la medicina tradicional no hi existeix. En aquesta ocasió, ens va acompanyar un guia local molt curtit i experimentat. El seu nom és Remijio i si tot va bé no serà l'últim cop que el veurem! Ell ens va portar a llocs on els turistes difícilment hi poden accedir, ens va ensenyar com viuen realment, l'ús de les plantes medicinals i finalment vam acabar esmorzant a casa seva. Prèviament el dia abans, després de caminar tot el dia vàrem arribar al famós OASIS, sí sí un petit oasis al mig del canyó amb piscines d'aigua termal i cabanyes per dormir. Encara no donem crèdit al que van veure els nostres ulls!

Pel que fa a la visita al llac Titicaca la podríem dividir en tres moments: illes flotants d'Uros (Perú), Copacabana (Bolívia) i Illa del Sol (Bolívia), tot això en poc més de 4 dies. Recordem que el Llac Titicaca és el que està a més altitud i el més extens del món. I el fet d'estar entre dos països encara afegeix més interès ja que es veu el contrast entre l'un i l'altre. Únicament dir que la vida a les respectives illes és realment autèntica en el sentit de com administren i cuiden els seus recursos naturals (l'aigua per exemple, això vol dir que de dutxes poques...). Tot i això, darrerament la gran afluència de turisme ha fet créixer la infraestructura de les illes: petits hostals, restaurants i botiguetes que t'intenten vendre de tot i més a preu d'or, per això és important anar amb moltes provisions.

Fins aquí tot, a la pròxima entrada us explicarem l'entrada a la Paz i esperem que ja us pugui dir que he assolit el cim del Huayna Potosí, quins nervis!!!!

P.D: Ens heu fet arribar que a l'hora de fer els comentaris hi havia dificultats. En principi està solucionat, així que ja no teniu excusa.

Records des de la capital de Bolívia.

Entrada a Bolívia per Copacabana

Bones a tots/es!

Tot just portem unes hores a terres bolivianes i hem sentit que els problemes a la ciutat de Potosí i Orduro, és a dir, les ciutats mineres de Bolívia s'han agreujat. Però tranquils! Nosaltres estems just al nord de Bolívia i aquí es respira una calma increïble, fins i tot ens posa nerviosos!

En tot cas estarem atents a les notícies que vagin sortint i s'hi s'escau cap a Perú falta gent (ja que únicament estem a poc més de 15 km de la frontera). Si tot va bé, demà us tornarem a escriure una nova entrada amb les fotos del canyó del Colca i del Llac Titicaca.

Fins molt aviat des del llac més extens i alt del món!

Ascens al Volcà Misti (5822m)

Si per pujar vàrem tardar unes 12 hores, per baixar 1'30 minuts, tot tartera!

Foto del cim amb el volcà Chachani al fons

Foto de la creu del cim (5822m), un fred increïble!!!

Des del cim, el cràter del Misti del qual sortiu fum (és un volcà actiu)

Aquí es veu l'ombra del volcà Misti per tota la ciutat d'Arequipa

Aquí és on vàrem acampar (4200m)

Una vista general des d'on vam començar a pujar (+o-2600m)

No sé del cert com començar a explicar-vos el que va significar per mi fer la pujada al volcà més representatiu del Perú, el volcà Misti. De fet, aquesta és una d'aquelles coses que no estan planificades i que no saps la raó, però t'hi trobes. Aquí la Laia en té molta part de culpa ja que ella em va insistir a fer-ho (a mi no em va costar gaire accepta-ho...). A part d'això, des de la nostra arribada a Arequipa (segona ciutat més important del Perú) tothom no fa res més que parlar del seu volcà. I a més, des de qualsevol punt de la ciutat es pot veure ja que està a tan sols 17 km. També, i a causa que és un volcà actiu, ha provocat molts accidents en la història d'Arequipa.

La veritat és que per una banda ha sigut l'experiència més dura i en la qual he patit més a la meva vida, però per l'altra, ha sigut la més gratificant ja que tot l'esforç físic (un desnivell positiu de 3200m amb uns 15kg a l'esquena!) i psicològic (una nit sense dormir, molt de fred i un vent increïble) es veu recompensat una vegada s'arriba a dalt. Segurament i fent servir un clàssic, les imatges que adjunto a continuació no expliquen ni deixen entreveure els sentiments que hi ha en joc, que són molts i difícils d'oblidar.

D'altra banda, també m'agradaria destacar el paper dels altres companys d'expedició (aquí en diuen així... i m'agrada.. jeje) i el guia. Podríem dir que hem compartit poc més de 40 hores plegats, però el vincle que s'estableix és molt gran. Cal dir que en total érem 8 persones (7+guia) de diferents nacionalitats: 2 canadencs, 2 sud-africans, 1 francès, 1 americà, 1 català i el guia peruà (Arequipeny).

A hores d'ara ja han passat 24 hores i just ara veient les fotos m'he adonat i he recordat els moment que vaig passar. En definitiva, una experiència única i irrepetible. Tot i això, us asseguro que mentre pujava allí dalt em vaig repetir mil i una vegades que no tornaria a fer res similar. No obstant això, ara mateix ja tinc ganes d'anar cap a Bolívia (el pròxim destí) i pujar el Huayna Potosí (6088m), ja veurem...

Bé, ja veieu que estaria estona parlant del Misti però per avui ho deixarem aquí. I si tot va bé el següent post serà del Trekking que farem amb la Laia pel canyó del Colca.

P.D: Pol, ja veus que t'estic seguint els teus passos... (ah i tens una pedreta del volcà!!!)